Montserrat Massana Molera

 

 

 

LA MEVA HISTÒRIA

 

 

El meu nom és Montserrat. Vaig néixer el 18 de Juliol del 1959, es a dir ara tinc 51 anys. Sóc la segona de sis germans, amb ells sempre ens hem avingut molt. Visc a Argelaguer un petit poble de la Garrotxa de 400 habitants. Quan era petita volia ser metge; m’agradava curar i fer bé a la gent. Era una nena molt sensible i no m‘agradava gens que la gent patís.

 

 

Estudis

 

Llicenciada en Medicina per la Universitat Autònoma de Bellaterra, promoció 1977-83

 

Especialista en pertorbacions del llenguatge i audició (logopèdia) Escola de Patologia del Llenguatge de l’hospital del Sant Pau, promoció 1983-86.

 

 

Quan feia 3er. de medicina, ja me’n vaig adonar que allò no era “lo meu” No em veia en cor de fer-ho bé era “massa i excessiva responsabilitat”. Vaig intentar deixar-ho però em varen convèncer de que no ho fes, ja que sempre dels exàmens en treia bones notes i vaig continuar. M’hauria agradat fer magisteri, ja que als nens sempre els hi he tingut “devoció”. Quan vaig acabar el rotatori, vaig assabentar-me dels estudis de logopèdia (a mig camí entre l’educació i la curació). Allò si que era fet per a mi i m’ho vaig prendre amb molt d’entusiasme. Ha estat la feina de tota la meva vida. No he parat mai.

 

Feines

 

Des del 86 que vaig acabar els estudis de logopèdia que sempre he anat treballant i ho he fet en diversos centres tant privats com públics, escoles, hospitals...És a dir quasi mitja vida fent de logopeda.

 

 

Abans d’acabar els meus estudis de logopeda, vaig entrar a formar part de l’equip de logopedes del Centre Josep Guixà. Dirigit pel mestre, portat també per la Trinitat (la seva dona) i per les meves companyes logopedes. Allà va ser on vaig aprendre realment l’ofici i la professió de la logopèdia: les primeres visites, els tractaments, els informes, les reunions de pares, les col·laboracions amb les escoles, les interconsules...

 

He fet molta formació continuada assistint a cursos i cursets, xerrades, jornades i congressos. Participació a grups de recerca i treballs.

 

També he estat durant molts anys donant algunes assignatures, tant teòriques com pràctiques, a l’Escola de Patologia del Llenguatge de l’hospital de Sant Pau. He impartit cursets per logopedes escolars i pel Col·legi de logopedes de Catalunya, i a diversos CREDA... He estat també tutora de molts estudiants en pràctiques. M’agrada ensenyar el que sé i crec que també se’n aprèn molt ensenyant.  

 

He escrit diversos articles que s’han publicat en revistes especialitzades i també el llibre “ Tractament i prevenció de la dislàlia”, que va ser publicat per l’Escola de Patologia del Llenguatge l’any 2003.

 

Al juny del 2001 varen convocar una plaça de logopeda a l’hospital de Sant Jaume d’Olot, i la vaig aconseguir. Aquesta plaça era de recent creació i per tant jo “soleta” havia de organitzar i tirar endavant tot el Servei de Logopèdia. Era la meva responsabilitat i m’hi vaig veure en cor. Vaig ser la primera logopeda pública en l'àmbit sanitari de la Garrotxa.

 

Combinava la meva feina a Olot, amb els cursos i cursets que m’oferien arrel del llibre que havia escrit.

 

I així i aquí vaig estar treballant durant 7 anys.

 

Fins que, vet aquí el que em va passar ....

 

Enllaç a la pestanya de Relat d'una vivència. Aquest text és una ampliació del que va ser publicat a la revista del Col·legi de Logopedes de Catalunya nº 16)

 

 

Aquest article ha servit molt per la meva recuperació. Tots els comentaris han estat molt positius. Tot això m’ha ajudat a tirar endavant i amb el convenciment de que per seguir millorant, he de seguir escrivint.

 

He fet cas dels suggeriments que he rebut per tal d’explicar millor el procés de recuperació que he anat seguint; de com he anat potenciant les meves habilitats lingüístiques malmeses, tal com estic ara i tot el que encara em manca.

 

He patit i encara tinc seqüeles d'una afàsia  motora transcortical 

 

Ressenya del llibre: Material para la rehabilitación de las afasias y otros trastornos asociados. Blanca Català, Manuela Gallego i Montserrat Talavera. LOGOS editorial Lebon

 

 

AFASIA MOTORA TRANSCORTICAL

Localització : àrea motora suplementària
característiques:
-    Llenguatge espontani molt reduït amb disartria i verbalització incomperta.
-    Denominació, comprensió i repetició relativament ben conservades.
-    Es pot presentar una reducció semblant en l'escriptura.
-    La lectura oral i la comprensió lectora estan relativament preservades.
-    S'observa com l'evolució de una afàsia tipus Broca de etiologia vascular, on la repetició millora més que en el llenguatge espontani.
-    Si es presenta com fase aguda, pot evolucionar cap una afàsia anòmica.
-    En les fases agudes es frequent un mutisme durant forces dies.
-    L'escriptura es troba més o menys afectada.
-    Pot haver hemiplègia, pèrdua hemisensorial, apràxia ideomotora de la banda contralateral a la lesió o alteracions dels camps visuals, en funció de l'extensió de la lesió.
-    La recuperació de les afàsies motores transcorticals és, en general, força bona
 

 

 

 

HABILITATS LINGÜÍSTIQUES MALMESES

 

Després de la operació, al principi, tot em costava molt, però molt. Era horrorós, horrible, espantós.... Una logopeda com jo, patint una afàsia, com jo la patia, sabent perfectament el què m’estava passant. I ara, encara que ja no tant, ni molt menys, tot i així, em segueixen costant moltes coses.

 

Abans no trobava cap dificultat amb tot el que fa referència al llenguatge.

 

En quan al llenguatge expressiu:

 

• Tenia un llenguatge ben ric i molt fluent, tant pel que fa a la forma com al contingut.

• Sempre era oportuna amb la selecció de les paraules. Alguna vegada també feia errors, però eren errades com les que fa tothom.

• Tenia un munt de paraules adequades, feia servir molts sinònims per detallar millor les meves explicacions.

• Parlava a un bon ritme, tenia bona fluència verbal, potser fins i tot massa ràpid. No m’encallava mai, ni quequejava.

• El meu llenguatge s’entenia perfectament.

• Tenia molt present la corba melòdica i se’m entenien les intencions implícites.

• Tenia criteris i opinió sobre les coses, sabia de què parlar i què dir.

• Sempre tenia molt clar el que volia dir i no m’entretenia gaire en preàmbuls (només els necessaris segons la situació)

• Tenia molt en compte a l’interlocutor, què en sap del que li dic, i hi posava els referents adequats.

• Sabia formular preguntes i respondre les que em feien amb espontaneïtat.

• Tenia molta iniciativa verbal, sempre sabia com, què i quan dir.

• Tenia ironia i humor. Sovint explicava acudits molt divertits

• Sabia improvisar, inventava situacions, m’imaginava i descrivia paisatges, personatges, històries, contes...

• Sabia fer explicacions sobre processos difícils d’entendre.

• Sabia elaborar un discurs, fer narracions, fer explicacions plenes de descripcions i detalls.

• Sabia com crear expectatives i donar intencions amb el llenguatge.

• Podia passar de global a parcial, de l’abstracte al concret, de l’anàlisi a la síntesi, de imaginar a relativitzar, de crear intriga o concretar.....

• Podia posar-me al nivell verbal, tant pel que fa als aspectes expressius com comprensius, dels meus interlocutors; si es tractava de mainada, de joves, adults o gent gran. El meu llenguatge s'adaptava als seus registres.

• Era molt capaç d’empatizar amb els altres, sentir que el els altres sentien, posar-me en la seva pròpia pell.

 

Disposava d’unes habilitats lingüístiques “privilegiades”, al meu entendre, i més ara, que les veig des de la distància a través d’aquest procés que he hagut de patir.

 

El llenguatge era per mi una magnífica eina de treball, crec que “dominava” el meu llenguatge com un fuster “domina” la serra i el martell o un mecànic el tornavís i la clau anglesa.

 

En quan al llenguatge comprensiu:

 

• Ho entenia tot perfectament

• A vegades em costava escoltar ja que sempre tenia moltes coses al cap, quan se’m en anava el pensament en altres coses, podia controlar-lo i posar altre cop atenció al meu interlocutor. No se ben bé com ho feia però si més no, no se’m notava; tenia moltes estratègies per dissimular.

 

Actualment, amb tot el que m’ha passat, trobo el meu llenguatge molt malmès. Se’m han fos algunes de les estratègies, he perdut moltes habilitats i recursos lingüístics, d’aquells que no hi donem gaire valor quan els tenim i que els trobem tant a faltar quan no els tenim..

 

 

 

DISHABILITATS DEL MEU LLENGUATGE ACTUAL

 

 

Aquestes són les habilitats lingüístiques que, per mi, han estat danyades, tot i que han millorat molt i estan millorant una mica cada dia. Ara fa dos anys i mig de la operació (abril 2008) i en aquest moment trobo que encara em fan molta falta.

 

 

 

Llenguatge espontani

 

Iniciativa verbal: adinàmia

 

Ritme

 

Anòmia

 

Capacitat d’improvisació

 

Memòria i retenció

 

Comprensió

 

Empatia

 

 

 

REEDUCACIÓ

 

propostes per restablir les habilitats malmeses o perdudes

 

 

 

ESTRATÈGIES

 

• Tranquil·litat: no "agobiar-me" pel fet de parlar.

• Relaxació més que tensió.

• Agafar aire, fer bones inspiracions abans de començar.

• Suport gestual, acompanyar el llenguatge amb gestos manuals.

• Augmentar la mímica facial. Intentar somriure una mica més.

• Expressar amb la mirada. Comunicació facial.

• Augmentar el volum de la veu: a vegades per falta de seguretat perdo el volum i els que m’escolten no em senten prou bé i em fan repetir.

• Tenir confiança i creure que tot sortirà bé.

• Posar-hi bona voluntat.

• Alentir el ritme de l’expressió verbal. Crear les pròpies pauses necessàries.

• Demanar que m’escoltin.

• Escoltar amb interès.

• Preparar el terreny i saber com crear expectatives que interessin als interlocutors: “després recorda’m que t’he d’explicar una cosa...” de manera que quan sigui el moment ja no et pots escaquejar així com així (que és el que moltes vegades voldria), ja que he creat aquesta expectativa, l'he de complir.

• Intentar no seguir dues converses a l’hora. Demanar que s’esperin, primer un i després l’altre.

• Intentar mantenir l’atenció selectiva i no despistar-me en converses paral·leles.

 

 

• Si quequejo: m’aturo i torno a començar.

• Si perdo el ritme: m’aturo i torno a començar

• Si perdo volum: m’aturo i torno a començar

• Si perdo prosòdia: m’aturo i torno a començar

• Si no sé que dir: escolto i espero que em vingui una idea, i si no em ve, somric i dic que si amb el cap.

 

 

 

LLENGUATGE ESPONTANI

 

 

Objectius per millorar el llenguatge espontani:

 

• Afavorir la fluència verbal

• Organitzar el discurs

• Saber què dir

 

El llenguatge espontani està sobretot basat en el saber què dir i en la organització del discurs, tot això acompanyat per una fluència verbal adequada.

 

 

Per tot això m’ha calgut:

 

• Tenir una idea al cap per comunicar, saber què dir i fer-m’ho venir bé per tal de dir-ho.

• Prendre el temps necessari per iniciar l’explicació.

• Establir referents  adequats encara que siguin excessius: persones, llocs, temps...

• Tenir clar el que vull dir. Entretenir-me en preàmbuls i posar els antecedents necessaris. Moltes vegades no calen però a mi em va bé perquè així m’aclareixo jo mateixa del que estic dient.

• Pensar abans tot el que vull dir per tal de no deixar-me res al pap.

• Portar una conversa preparada. Al parlar per telèfon si truco jo, pensar ben bé el que vull dir i fer-ne una llista amb el punts escrits. El que em diuen també apuntar-ho.

• Sovint pregunto si m’he fet entendre, per tal de tenir més seguretat en el discurs.

• Reforç manual. Gesticulo molt amb les mans. Sense seguir cap codi establert ni regular. Simplement el moviment que em ve.

• Estar segura de que m’escolten.

 

Exercicis: no em calen interlocutors per fer aquests exercicis. Són feines de “laboratori” totalment artificials, gens comunicatives; però serveixen d’entrenament, per tal de tenir més seguretat, quan hi hagi intercanvi comunicatiu.

 

• davant d’imatges fer descripcions

• inventar diàlegs

• respondre a preguntes que me les formulo jo mateixa

• memoritzar les frases donades: pel mateix ordre i amb les mateixes paraules

• dir el mateix però d’una altra manera

• davant d’una imatge: descriure-la en present, en passat, en condicional i futur...

• davant d’una imatge: dir-la en negatiu

• davant d’una historieta: descriure-la en present, passat, condicional i futur

• davant d’una historieta: dir-la en negatiu

• imaginar que diries davant de diverses situacions: “truquen al telèfon i s’han equivocat”, “tens la rentadora espatllada i vols que l’arreglin”, “t’has comprat un mòbil i vols saber quines prestacions té”, “ se t’ha espatllat el cotxe i truques al mecànic perquè avisi a la grua”...

• explica com: preparar un cafè, fer un ou ferrat, plantar un arbre, rentar una camisa, preparar un entrepà...

 

Aquests exercicis em va anar molt bé fer-los al començament jo sola. No tenia la pressió de l’entorn que m’escoltava i els podia resoldre amb tot el temps que em fos necessari.

 

 

Ara bé, quan estic davant d’una persona que m’escolta i vull comunicar-li alguna cosa, moltes vegades em sento insegura de si em faré entendre o no, de com acabaré la conversa, de si m’encallaré, de si quequejaré... I moltes vegades sota aquesta pressió, evidentment, llavors si que em passa. Tot això ja veig que també ho he d’anar treballant.

 

 

Quan vaig arribar a casa, després de la operació, tenía "fòbia" al telèfon. Sempre hi havia algú que l'agafava i si era per mi, em demanava si volia parlar. Si em veia amb cor ho feia i si no, doncs no. Aquesta "fòbia" mica en mica l'he anat superant. Ara ja sempre l'agafo jo. De tota manera, si hem de sol·licitar alguna cosa, demano al meu home que ho faci, ja que ell pot negociar més que jo, amb el seu llenguatge.

 

 

 

ADINÀMIA

 

 

Objectius per millorar la dinàmica verbal:

 

• Afavorir la iniciativa verbal

• Provocar situacions comunicatives, en les que hagi de participar

• Seleccionar entorns favorables

 

He perdut molta iniciativa i interès per la comunicació verbal. No tinc ganes de parlar, no se què dir, no se com em sortirà, dubto i callo. Ho faig per si un cas, i així no em faig notar. Però també pateixo perquè callada no sóc jo. És per mi tot un dilema: si callo?. No la espifio segur; si m’arrisco? Dubto que em surti bé. He de pensar abans i això fa que perdi espontaneïtat. M’he de llençar a la piscina (com em diu la meva neuropsicòloga), he de tirar endavant, he de posar-hi intenció i esperança., no he de dubtar tant, m’hi he de tirar.... segur que no es notarà. Ja que si aquesta vegada no ho faig, el nivell d'angoixa de la propera situació, encara serà més elevat.

 

Aquí si que, més que exercicis de “laboratori”, és trobar situacions comunicatives que provoquin motiu per participar i llavors he de:

 

• Obligar-me a fer i a respondre preguntes.

• Mostrar interès per les coses.

• No callar, encara que no sàpiga què dir.

• Saludar si veig a una persona coneguda, no fer veure que no la he vist.

• No escaquejar-me de la relació comunicativa.

• No pensar què pensaran de mi quan em sentin i vegin com parlo.

• Fer esforços conscients per introduir-me a les converses, tant si es pertinent com no, tant si és el que volia dir com no... participar i no callar.

• “Obligar-me” a dir alguna cosa i a participar de les converses.

• Tenir respostes preparades.

• Establir diàlegs (encara que siguin preparats).

• Preparar com dir les coses.

• Preparar diferents maneres de dir les mateixes coses.

• Posar-me d’acord en el tema de conversa amb d’interlocutor conegut, que sap el que  m’ha passat.

• Proposar-me donar consells i fer explicacions.

• Animar-me a parlar i que no passa res si no ho faig del tot bé.Al parlar per telèfon preparar-me abans la conversa. Tot el que vull dir i fer una llista amb paper i llapis, les respostes i els comentaris que rebi també me’ls apunto.

• Buscar entorns favorables: tant pel que fa a la gent com a les situacions: familiars propers (parella, fills, pares, sogres, germans, nebots... ), amics, coneguts...i si pot ser que sàpiguen el que m’ha passat. Situacions favorables: passejades, àpats, petites reunions...

 

• Acotar d’aquesta manera l’entorn i quan em senti més segura, anar-lo ampliant a poc a poc.

• Evitar entorns desfavorables. Molta gent desconeguda. Situacions multitudinàries: assemblees, festes, llocs de molt soroll i molta gent on hi hagi masses converses que distreguin els punts d’atenció...

 

 

RITME

 

 

Objectius per millorar el ritme expressiu:

 

• Desbloquejar. No encallar-me, ni quequejar

• Adquirir fluència i agilitat verbal

 

Per això m’ha fet falta reduir el ritme del llenguatge, disminuint la velocitat de la meva expressió verbal. Jo abans parlava molt ràpid, tenia molta fluència verbal fins i tot potser massa (era una mica taquilàlica) i no m’encallava mai

 

D'aquesta manera si puc anar més lenta parlant aconsegueixo

 

• No encallar-me ni ensopegar tant.

• Poder articular millor, ja que presento lleugera disàrtria.

• Poder modular la veu de forma més agradable. Posar-hi més èmfasi i més melodia.

• Poder tenir temps de pensar en el que vull dir per tal estructurar més bé el discurs.

• Respirar entre frase i frase.

• Parlar amb més tranquil·litat i pausa.

• Aturar-me per pensar abans de començar.

• Tenir temps per arrencar.

• Fer tot el llenguatge més conscient.

 

Si tot i així quequejo, llavors: m'aturo, em concentro, reflexiono i ho torno a intentar.

 

 

 

ANÒMIA

 

 

Objectius per millorar l’accés al nom:

 

• Dir la paraula més adequada en cada cas

• Evocar amb més rapidesa

• Controlar els neologismes i les parafàsies

 

Quan no puc evocar una paraula es quan manifesto “anòmia”.

 

 

És quan no em ve una paraula determinada, com si la “tingués a la punta de la llengua” i no em surt de cap manera. Tot i que la tinc al cap i sé perfectament la que vull dir i que si pogués ja la diria, però no em surt. Si algú ja sap què vull dir i me la diu la reconec a la primera perquè era una paraula que jo ja tenia abans dins del meu repertori lèxic. Les paraules que no em surten: penso amb l’objecte i sovint quan veig la seva imatge, evoco tot seguit el seu nom.

 

I si de cap manera no m'arriba la paraula que cerco, llavors accedeixo a totes unes pautes, que jo solia recomanar als meus pacients afàsics que també presentaven anòmia.

 

Intento establir connexions entre tots els camps sensorials:

• Veig la seva forma i el seu color.

• M’imagino el seu tacte: suau, aspre, punxegut, tou, ....

• Escolto el seu soroll.

• Noto el seu gust i la seva consistència.

• Sento el seu aroma.

• Visualitzo allà on està.

 

I quan em ve al cap aquesta paraula la repeteixo tantes vegades com calgui, fins que estic segura que, al proper moment que la busqui, la trobaré més ràpidament.

 

 

A cap d’una estona torno a recordar-la.

 

I al vespre torno a pensar-hi.

 

Fins que ja la tinc altre cop al cap.

 

 

La meva anòmia és molt lleu, per això em puc entretenir amb tots aquests procediments. Però tots són recursos per restablir adequadament les habilitats perdudes. Aquests suggeriments són molt vàlids però en el cas d’anòmies més greus no cal entretenir-se en cada paraula. Buscar les més habituals i fer-ho amb aquestes.

 

 

Neologismes

 

 

Són paraules inventades però morfològicament ben construïdes. És a dir que segueixen les normes gramaticals i que per context són totalment comprensibles: empijamar (posar-se el pijama), telescopari (observatori), bicicletari (aparcament per bicicletes), trampejar (fer trampes), esperancejar (tenir esperança), muntanyes desnevades (muntanyes que abans estaven nevades i a on ara s’està fonent la neu), gallinari (galliner), és un noi molt "al·lucinable"...

 

 

També em surt una altra mena de neologismes que potser no són tant clars d' entendre:

 

• En Marc ens ha cuidat molt “dinàmicament”, ( en Marc és molt bon cuiner i aquell dia ens havia fet el dinar).

• “Màximament estíga’t-hi mitja hora” per “mitja hora com a màxim”

• Són uns castells “inflàstics”: em referia a aquells castells que s’inflen on la mainada hi fan salts com en els llits elàstics.

• La “panderada” una trobada de panderos.

• T’has “tacafat” per: t’has fet una taca de cafè.

• He fet un bon “ belleig” . Belleig és una paraula que em vaig “inventar” un dia sense voler. Està feta al combinar la paraula bell amb la paraula lleig. Ho vaig dir un dia mentes feia un dibuix. Estava intentant fer-lo tant bonic que al final ho vaig espatllar i em va quedar molt malament.

• Això és “improvisible” per “improbable i imprevisible”

• "Descabentallar” per “descabellar un cop tallat el cabell”

• “Pedicultura” per “pedicura”

• “Desolorant” per “desodorant”

• “Improhibible” per alguna cosa que no es pot prohibir.

• “Ratell”” (rètol + cartell)

• “El sentit de l’oloració” pel sentit de l’olfacte

• “grinota” . Em vaig dir aquesta paraula quan vaig veure un amfibi que no sé ben bé si era un gripau o una granota.

• “diminiatura” = diminut + miniatura . Per dir una cosa molt petita.

• “desfits” per “desfer el llit”.

• “obnubilacions” per ondulacions.

• “arxivador de morts” per cementiri

• "catalat" has parlat català

• "l'aigua és fona" per dir que l'aigua de la font és bona (font + bona = fona)

 

Crec que aquest procés succeeix perquè jo tinc clar el concepte que vull fer arribar i no tinc al cap la paraula adient. I el recurs més ràpid que trobo per tal de no manifestar l’anòmia, és fer aquesta mena de neologismes.

 

 

Aquests no em fan patir, els trobo ben divertits, fins i tot trobo que poden arribar a enriquir el llenguatge. El problema és que em surten espontàniament, és a dir, que no els puc controlar. Ara no formen part d’un joc, que és com jo abans hi arribava.

 

 

Parafàsies

 

És el recurs que sovint faig servir per accedir al nom: Descric l’objecte, faig la forma amb les mans, assenyalo el lloc on està tot i dient: mira allà... Fins que moltes vegades arribo al nom.

 

• “Com es diu això que menja en Joan? Ah! Si! cereals”

• Amb qui comparteixes espai i temps? Per demanar amb qui vas

• Qui t’ha fet què? Per: qui t’ho ha fet? Què t’ha fet?

• “Aquestes tovalles són molt impertinents perquè revelen el secret de la brutícia” Per dir: aquestes tovalles sempre es veuen brutes

• "No atribuia el nom adequat a la seva fisonomia" Per: el reconec però no recordo el seu nom.

 

 

Mots sofisticats

 

És l’habilitat que sovint trobo per accedir a la paraula. Com que tinc un obstacle per accedir al mot més habitual em surt espontàniament una altra paraula que forma part del mateix camp semàntic però que és l’últim recurs que jo abans hauria triat.

 

 

És com una impossibilitat de poder escollir les paraules. Espontàniament em surt el que em surt i ho faig sense voler:

 

• ”ancià” per “avi”

• “manantial” per “font”

• “establiment” per “hotel o restaurant”

• “obsequi” per “regal”

• “indagacions pertinents” per “deduccions”

• “qualitat verbal” per “agilitat verbal”

• “veloç” per “ràpid”

• “bossetes confegides” per “sobres de tè o infusió”

• “adquirir una practicant” per “tenir una noia fent pràctiques”

• “els instruments que trobis precisos” per “que et calguin”

• "un humà" per "una persona"

• "requeriment" per: "necessitat"

 

 

Canvi de paraules

 

Dir una paraula per una altra:

 

• “crema catalana” per “crema solar”

• “nevera” per “banyera”

• “poma” per “pera”

• “dinar” per “sopar”

• ”quan em pico el cap” per “quan em rasco el cap” ja que en aquell moment el cap em picava

• “reciclar” per “renovar”

• “reciclar” per “recuperar” (un examen)

• “aparcament subcutani” per “aparcament subterrani”

• “activitats taciturnes” per “activitats noctures”

• “la taula ja està desesperada” per “desparada”

• “el consultori popular” per “la consulta popular”

• “aire condicional” per “aire acondicionat”

• “incompetències” per “incompatibilitats”

• “em sento incompetent” per “em sento insegura”

• “les vitrines estaven congelades” per “els vidres estaven congelats”

• “rancúnies” per “rampoines”

• "indemnitzar" per "immunitzar"

• “carruatge” per “autocaravana”

• “obra de teatre” per “casament”

• “soterrat” per “enterrat”

• "em sobra un cabell" per "m'ha caigut un cabell"

• "personatge" per "jugador"

• "disfressa" per "uniforme"

• "pacients" per "oients"

• patrocinat" per "anunciat"

• "xivato" per "càmara de vigilància"

 

 

Canvi en l’ordre i barreja de les paraules i lletres

 

• Ensenya’m com et “posa quedat” per com et “queda posat”

• “Es aquí que estic on? Per: On estic?

• “ Com és que et dius? Per: Com et dius?

• “Es amb qui amb qui parles? Per: Amb qui parles?

• “Com et va quan? Per: Com et va de venir i quan vindràs?

• “La Cela i l’Adeila” Per : La Cèlia i d’Adela

• “Ella m’ha dit que estava espléndidament sorpresa perquè estaves tu tocant”

• “ Avui l’àvia he fet un expressament plat d’arròs per a vosaltres”

• “És quasi a punt hora de marxar”

• "sucarridamet" Per: sucarrimadet

 

 

Redundàncies

 

• Caminant a peu

• Buit que no està ple.

• Estic molt cansadíssima

• És una família magnífica, meravellosa, hiperbòlica.

 

 

Personificació d'objectes

 

Posar atributs personals a objectes inanimats:

 

• Furgoneta “fredolica” referint-me a la furgoneta que no té calefacció.

• Deixa el telèfon "tranquil" una estona que m'han de trucar.

 

 

Buscant el nom

 

 

És una habilitat que faig servir moltes vegades, sense adonarme'n, per tal de tenir més temps per accedir al nom addient, a les hores dic: com es diu? Llavors trobo la paraula que busco.

 

 

Aquesta anòmia, l'he treballat jo sola a casa, amb pautes proposades per les meves companyes logopedes, alguna vegada els he fet amb elles presents. Són també d’aquella mena d’exercicis de “laboratori” dels que estem acostumats a fer a les sessions de logopèdia.

 

 

Exercicis:

 

• Fer llistes de paraules per camps semàntics i escriure-les.

• Dir paraules que formin part de la mateixa categoria semàntica, dir-les espontàniament sense entretenir-me.

• Escriure 3 o 4 paraules relacionades amb una llista de paraules ja donades. Per exemple a partir de la paraula “paraigua”. Havia d'escriure 4 paraules que fessin pensar amb un paraigua: pluja, núvols, mullar, gotes. A partir de la paraula “mestra” : escola, aprendre, guix, nens. Primer poques paraules però mica en mica n’anava afegint.

• A partir d’una paraula com “música” escriure i després dir totes les paraules que se’m acudeixin; tant podien ser noms d’objectes, com accions, sensacions, adjectius, llocs....: melodia, ritme, pausa, notes, partitura, solfeig, llenguatge musical, pentagrama, corxeres, blanques, negres, fuses, semifuses, director, coral, cantar, tocar, instruments, vents, corda, percussió, membranòfons, bemolls, sostinguts, tons, clau de sol, clau de fa, becaire, piano, arpa, guitarra, violí, viola, contrabaix, saxo, violoncel, trompeta, trombó, pandereta...... ( tots els instruments ) intèrpret, músic, compositor, composició, sonata, serenata, òpera, sarsuela, concert, arranjament, transposició, pauta, cantata cànon, harmonia, conjunt, liceu, ball, orquestrina, formació instrumental, escola de música, mestre de música, cantant, jazz, popular, folklore, llotja, tribuna, galliner, sala, espectacle, actuació, dansa, ballet, ballarins, batuta, faristol, pop, clàssic, medieval, barroc, estils, modern, líric, escoltar, gaudir, sentir, vibrar.....

• El mateix exercici amb altres paraules: escola, casa, botigues, parc, ciutat, camp, festa, sensacions, eines, firmament, fàbrica, temps....

• Fer analogies:

  • categoria/objecte: fruita/poma, ofici/fuster, flor/rosa

  • objecte/material: taula/fusta, llençol/roba, got/vidre

  • objecte/utilitat: tisores/tallar, piano/tocar, planxa/planxar

  • continent/contingut: camisa/botó, arbre/fulla, flor/pètal

  • objecte/color: neu/blanca, carbó/negre, enciam/verd

  • objecte/adjectiu neu/freda, ferro/pesat, sucre/dolç

  • objecte/lloc mestre/escola, arbre/bosc, armari/casa

  • ....

 

• Escriure i després dir 5 paraules que compleixin una descripció:

  • Animals que volin: mosca, papallona, pardal, gavina, mussol

  • Objectes que tallin: destral, tisores, ganivet, serra, falç

  • Objectes que es trenquen: porró, gerro, got, vidre, tassa

  • Objectes que no es trenquin: llapis, goma, pot, cullera, pilota

  • Vehicles sense motor: globus aerostàtic, bicicleta, canoa, patinet, carro.

 

- Fer llistes de paraules que comencin per la mateixa lletra. Després dir-les sense llegir tant ràpid com pugui.

• Fer llistes de paraules que comencin per la mateixa síl·laba. Després també dir-les de pressa.

• Fer llistats de paraules seguint un criteri comú: nombre de síl·labes, nombre de lletres, rima, tipus de síl·labes, accents, vocals....

• Fer llistes de paraules gramaticals: noms, adjectius, verbs, determinants, adverbis....

• Adjectius i els seus contraris.

• ...

 

Un del meus fills parlava l’altre dia del menjar de l’institut i deia que en general era força bo, però que el puré de patates sovint era tant espès que al girar el plat no queia i que “desafiava” la llei de la gravetat. Em va fer molta gràcia aquesta explicació. Ja que la trobo ben divertida.

 

Uns dies després vaig intentar explicar aquesta mateixa anècdota a les meves amigues i quan estava a mitja explicació la paraula ”desafiar” no em sortia de cap manera: deia “provoca”, “es rebela”, “va en contra”, “no està d’acord”, “no lliga”.... tot de sinònims semblants o circumloquis, ja que per més que la buscava no em va sortir en aquell moment i ho vaig deixar estar, ja no hi vaig pensar més. Però suposo que el meu subconscient va anar treballant i la va estar buscant. I al cap de ben bé mitja hora quan estava parlant amb una altra de les meves amigues d’una altra cosa, de cop i volta dic en veu alta: “desafia. Aquesta és la paraula !!!”. La meva amiga es va quedar sorpresa i li vaig haver d’explicar d’allà on venia.

 

 

 

MEMÒRIA

 

Objectius per millorar la memòria i retenció:

 

• Afavorir la memòria

• Afavorir la retenció

 

 

He perdut molta memòria i he de fer un esforç per retenir tota la informació que rebo.

 

També al llegir ho entenc tot, però quan acabo no me’n recordo i ho he de tornar a llegir per retenir-ho i memoritza-ho. És per això que he perdut capacitat d’aprenentatge.

 

 

Per tal de millorar aquests aspectes he fet aquests exercicis:

 

• Petites lectures i recordar-les.

• Seqüències numèriques.

• Exercicis d’ordinador.

• Esforç per retenir la informació durant una conversa.

• Quan s’ha acabat una sessió intentar recorda-la per la mateixa seqüència.

• Atenció sostinguda per tal de gravar els processos a la memòria i poder-los evocar quan convingui.

• Estudiar i memoritzar:

  • Localització dels països del món i les seves capitals

  • Repassar les comarques catalanes i les seves capitals

  • Taules de multiplicar

  • Fets històrics i importants, retenir les dates dels successos i els períodes

  • Repassar lletres de cançons i aprendre’n de noves

  • Memoritzar poemes

  • Recordar els noms del llocs. Si són noms que no els he sentit mai, faig servir les següents estratègies:

    • Relacionar-los amb altres noms similars i recordar la diferència. Per exemple: un dia van venir a casa uns amics que viuen en un poble a prop de Madrid que es diu “Carabaña” doncs per recordar aquest nom he pensat que s’assemblava molt a “caravana” però amb “ny”.

    • Altres tipus de relacions. Les nétes d’una amiga meva es diuen “Berta” i “Martina” he pensat que són noms masculins passats a femenins “Albert” i “Martí” i també els he relacionat amb colors: verd per “Berta” i blau per “Martina” ( Martina comença per mar i blau és el color del mar).

    • Quan algú em diu el seu nom, penso en algún conegut que es digui igual.

    • Recordar la primera síl·laba.

    • Recordar la cadència.

    • Repetir-la moltes vegades.

    • Tot el que sigui per retenir-la al cap per tal de facilitar la seva evocació quan calgui.

    • Estratègies visuals, ja que em costa l’auditiva.

 

 

 

Quan em diuen un nombre de telèfon, com que conec la disposició del teclat i visualment tinc clar el lloc de cada nombre, estableixo mentalment la seqüència per ordre i la memoritzo.

 

El mateix faig amb el teclat de l’ordinador quan sento una seqüència de lletres o de nombres la memoritzo visualment.

 

Pel que fa a la memòria immediata, que crec que no és tant important, però també crec que va bé treballar-la ja que és una habilitat cognitiva que convé tenir-la a punt.

 

 

 

Exercicis:

• Retenció de seqüències numèriques, cada cop més llargues.

• Retenció de sèries numèriques, escoltades en un ordre i dir-les en l’ordre invers.

• Escoltar una sèrie de tres xifres i només dir la primera i la darrera.

• Escoltar una sèries de quatre xifres i dir sols les dels extrems.

• Quan he de retenir dígits i me’ls diuen d’un en un, jo els penso de dos en dos i així se’m fa més fàcil. Per exemple: 3-5-2-6-7-8-1-2, jo penso 35-26-78-12.

 

 

 

COMPRENSIÓ

 

 

Objectius:

 

• Afavorir l’atenció

• Afavorir la retenció

• Afavorir la comprensió

 

A vegades no entenc el que em diuen. Sovint no recordo el fil de la conversa i no sé on anirà a parar. És a dir, que no sé ben bé, ni d’on ve ni allà on va. Les paraules si que les entenc, però em falla la memòria i no les retinc. És com si: se me'n anés l'olla; em poso a pensar en altres coses que em venen al cap. M’he d’esforçar per concentrar-me i per mantenir l’atenció. Això abans ja em passava, però ara noto que és molt més exagerat.

 

 

És evident que per retenir un fet a la memòria per produir un record, has d’estar, en el moment de l’estímul, amb les capacitats mentals per rebre’l, és a dir, amb la percepció adequada i l’atenció suficient.

 

Per altra banda l’estímul per recordar, ha de ser adequat a les capacitats de comprensió i retenció. Ja que si no és així, la comprensió, encara que hi hagi atenció, serà impossible.

 

Sovint no capto ambigüitats, segones intencions, o fets irònics...

 

Tampoc capto les interjeccions, és a dir, les intencions melòdiques fetes sense llenguatge. Llavors demano: això vol dir que si o que no.

 

 

He hagut de:

 

• Perdre la vergonya de dir que alguna cosa no l'he entès o de que vagin més a poc a poc a fer-me explicacions.

• Fer preguntes adequades per tal d’adquirir més seguretat en el que m'han dit.

• Seleccionar converses. Ara no puc estar per dos converses a l’hora. Els que em coneixen, ja ho saben, faig una gest amb la mà, en senyal d’espera, i així, esperen el seu torn.

• Intentar fer un esforç conscient per posar més atenció.

• Quan m'acaben d'explicar una cosa repetir-la jo mateixa, davant del meu interlocutor, per veure si l'he entés bé.

 

 

 

EMPATIA:

 

 

Objectius:

 

• Saber triar la manera més idònia de captar l’atenció dels interlocutors, segons cada situació.

• Saber com posar-me dins la seva pell i així poder entendre el que senten.

• Notar què reben del meu llenguatge i com ho reben.

 

 

Tot això em costa força. A vegades no intueixo com capten els meus interlocutors el llenguatge i la meva manera de dir. Potser els ofenc i em prenen per una persona invasiva, poc pragmàtica, ja que sóc massa directe dient o demanant les coses.

 

 

Veig que l’ús de les paraules, dites d’una manera o dites d’una altra, poden causar diferents sensacions a les esperades. La forma de fer servir el llenguatge pot despendre altres maneres de rebre el missatge de les que jo havia programat. Les meves intencions, de vegades, no són captades pels qui m'escolten i no s'ho prenen de la manera que jo pretenia que s'ho prenguéssin. Potser em falla la prosòdia, o la melodia, o la intenció, o el to, o el volum ....

 

 

M’he d’adaptar a aquestes noves situacions. Sóc jo la que fallo, encara que a mi no m’ho sembli. He de ser més sensible, he de fer l’esforç d’adequar-me als interlocutors. Ells també senten, també pensen, també noten...

 

 

 

 

 

 

 ALTRES ACTIVITATS I ESFORÇOS

 

Fins aquí tot el que he fet per rehabilitar el meu llenguatge. Però el llenguatge no ho és tot. He hagut de fer altres esforços respecte a mi mateixa, ben segur que també hauran contribuït a la meva recuperació.

 

 

 

CONNECTAR LES NEURONES DEL MEU CERVELL

 

 

M’imagino el meu cervell danyat, el visualitzo i el veig amb un “forat”. M’esforço mentalment per tornar a fer les connexions necessàries. Busco les arrels i les enganxo. Omplo aquest buit amb neurones noves. Omplo aquest espai amb dendrites i axons. Hi fico a dins material nerviós. Regenero els teixits malmesos. Confecciono una xarxa per reestablir els circuits tallats. Relaciono entre si diferents àrees del meu cervell. M’imagino els camins per on passen els estímuls elèctrics i creo noves dreceres. Com una xarxa de pescadors, com una teranyina, com una tela ben teixida... Connectar neurones, connectar teixit nerviós, connectar circuits obstaculitzats.....

 

Enganxar els nexes tallats per enfortir la circulació i intercanvi sanguini, magnètic, neurotransmissor i elèctric.

 

Fins que ja no veig aquest buit, ni la cicatriu, ni l’edema. Intento localitzar aquest forat i no el trobo per enlloc. Se’n ha anat. Tot funciona. No tinc cap mal al cap. El meu cervell està sencer. I així estic una estona ben concentrada, amb els ulls tancats, un somriure als llavis i la cara i cos ben relaxats.

 

Tot això no ho faig les meves mans, ni amb el cos, ho faig amb el pensament, utilitzo el meu cervell. M’imagino una llum, una força, una escalfor, un so, una música, una presència, un fer, un procés.... Visualitzo, imagino, em mentalitzo, m’esforço amb el pensament, em concentro, em relaxo, medito, connecto, penso, ....Tot això ho faig amb la meva ment. La ment ho és tot. Estic en pau, serena, pacient, tranquil·la... Llavors somic mentre segueixo respirant....

 

 

 

PENSAR SEMPRE EN POSITIU

 

• No he canviat tant.

• M’agradava més com era abans, ara no em conec però m’accepto i m’estimo tal com sóc.

• Gràcies perquè encara sóc viva.

• Gràcies a la meva malaltia ara em prenc les coses d’una altra manera. Sé que la vida no és eterna i cal aprofitar cada moment, cada esdeveniment, cada situació... com si fos tot “per última vegada” així viure la vida amb més intensitat, amb més tranquil·litat, sense estrès.... Valorant les petites coses de cada dia. És viure sempre el present.

• Encara que tot em costi m’he d’esforçar i no només per mi, també pels que m’estimo i m’estimen.

• Si alguna cosa em costa molt, no la faig. Potser ara no és el moment. Potser serà més tard. Potser no serà mai. Intento sobretot no frustrar-me.

• Ara sé renunciar. Sé que tinc límits i encara que em costi, els accepto.

• Em miro al mirall, em trobo maca i somric.

• Em mostro agraïda i sempre dono les gràcies.

• Intento ser positiva i no enfadar-me.

• Sempre trobo motius per fer les coses i quan no em ve de gust fer-ne alguna, no la faig.

• Si noto que em costarà dir alguna cosa que em passa, o alguna sensació que tinc, l’escric en forma de carta i la llegeixo a qui va adreçada. Així em sento millor.

• Si alguna cosa no faig bé o quan l’he feta me’n penedeixo, demano perdó.

 

 

 

ACTIVITATS

 

• Lectures: novel·les, articles, narracions curtes i fer resums del que he llegit.

• Lectures de llibres especialitzats en els temes que m’interessen ara.

• Llegir el diari cada dia .Fer resums de les noticies..

• Cantar. Memoritzar les lletres i tocar el guirarró.

• Fer manualitats amb diversos material i textures. Fer bufandes i combinar bé els colors.

• Explicar contes.

• Intentar improvisar.

• Juga, jocs de taula recordar les regles.

• Ajudar a fer deures.

• Fer redaccions.

• Resoldre problemes matemàtics i lògics.

• Repassar les taules de multiplicar.

• Resoldre enigmes. Fer sudokus.

• Repassar les normes de l’accentuació.

• Parlar en castellà.

• Escoltar música.

• Fer dibuixos.

• Estar amb nens i parlar amb ells.

• Jocs de llengautge, dir embarbussaments, pensar amb analogies.

• Si estic amb gent de confiança intentar explicar acudits.

• Estudiar una mica cada dia: geografia (països, capitals, comarques...), història, socials....

• Participar com a voluntària en diverses activitats i iniciatives que considero importants i necessàries (voluntariat per la llengua, grup d’afàsics...)

• Anar a un geriàtric durant l'hora de dinar i veure els avis que s'ennueguen. Essenyar com ho han de fer pel tal d'empassar millor. Mostrar i exercitar tècniques de postura i hàbits als cuidadors.

• Anar a un Centre de dia per fer cantar als avis.

• Passejar i conversar amb persones amigues.

• Quan passejo sola no tinc aturat el cervell: intento recordar, penso en paraules que comencin per la mateixa lletra, recordo poesies o embarbussament, repasso lletres de cançons, faig càlcul mental...

• Anar en bicicleta.

• Retenir la informació rebuda de la ràdio i dels telenoticies.

• Fer gimnàstica i estiraments cada dia.

• Anar a comprar. Tenir en compte el què ens cal i en el què ja tenim. Visualitzar la nevera i el rebost.

• Quan són uns altres que van a comprar per la casa, pensar en què fa falta i fer la llista de memòria.

• Portar una agenda de les activitats diàries, cada dia al dematí la reviso per tal de no descuidar-me de fer res.

• Pendre apunts de les reunions que vaig, per poder-ho explicar als que no hi han pogut venir, o per repassar quan em calgui.

• ....

 

Algunes d'aquestes activitats ja formaven part de la meva vida quotidiana però estic segura que el fet d'haver-les seguit fent també m'ha ajudat a recuperar-me. M'hagués pogut apalancar, ja que moltes vegades m'he sentit molt trista i deprimida.

 

 

 

TERÀPIES COMPLEMENTARIES  

          

• Homeopatia, tai-txí, meditació, Yuki, Reiky, osteopatia, medicina quàntica, quinessiologia, teràpia del riure, Flors de Bach...

• Grup de gimnàstica, on fem moviments i estiraments.

• Grup de suport de persones que hem o estem patint càncer.

• Visites periòdiques a la neuropsicòloga: que m'ha anat orientant sobre com superar les meves "dificultats comunicatives".

• Dieta sana i equilibrada.

• Dormir les hores necessàries.

 

 

ACTITUD

 

• Intentar ser “simpàtica” somriure, riure i caure bé.

• Intentar estar sempre contenta i ser agradable.

• Intentar participar a les converses i no aïllar-me.

• Intentar estar pendent del fil de la conversa

• Gaudir del present amb plenitud, aprofitant cada detall del quotidià.

• Tenir espais i temps per a mi.

• Davant de qualsevol situació quotidiana, decidir i optar per la més positiva, no pas per la negativa.

• Prendre’m la vida de manera positiva. Tot va bé. Sóc feliç. Estic viva. M'estimo i m'estimen.

• Demostrar que sempre estic agraïda, de tot i de tothom

 

Tot això augmenta el sistema inmunològic, és a dir, puja les defenses del propi cos. He llegit força sobre aquest tema, també ho hem comentat i ara ja ho sé: serveix molt, si més no et fa viure més feliç.

 

 

 

REFORÇ I ENTORN

 

 

Sóc mare de quatre fills i sempre m’han vist activa, contenta i motivada. Després de la operació, quan vaig arribar a casa em vaig trobar amb un pòster preciós que encapçalava la llar de foc on posava: MARE NO CANVÏIS, amb tot de dibuixos i escrits. Després dos anys, encara és al mateix lloc, i quan el miro em dona molta força. Ells m’han ajudat molt a recuperar-me.

 

 

També el suport que he rebut del meu home, dels meus pares i sogres, de les meves germanes i germans, dels cunyats i cunyades, del nebots, cosins i tiets. De les meves amigues i els meus amics i coneguts. De les meves amigues i col·legues logopedes. He establert molts més lligams i alguns que ja els tenia s’han reforçat. De sobre m’han sorgit amics que tenia des de feia molts anys. He rebut trucades, visites, cartes, postals, poesies, fotos, escrits, correus electrònics... que m’han fet sentir molt estimada i això també dóna molta força per viure la vida i per viure-la millor.

 

 

També l’ajuda que he rebut de tots els professionals "convencionals": neuròlegs, cirurjans, oncòlegs, ràdio-oncòlegs...que m'han atés i també als professionals "alternatius " que, des d'una altra visió, m’han ajudat i animat a tirar endavant.

 

 

 

També agraeixo el fet de viure en un poble petit com Argelaguer. Té un bonic entorn per fer-hi les passejades. Hi ha magnífics boscos al voltant.Es respira un aire més sa. No hi circulen gaires cotxes. Pel matí es veu albada i al vespe la posta del sol. Les nits són molt estelades. S'hi poden també fer passejades amb bibicleta ja que el sòl és molt planer. No cal portar rellotge perquè cada quart d'hora sonen les campanes i la torre del campanar es veu des del balcó de casa. Des de la finestra de la cuina es veuen els Pirineus, a l'hivern sempre blancs de neu. A la primavera floreixen els jardins i es sent el cant dels ocells.També podem menjar verdures d'horts ecològics que han estat tractats sense insecticides ni agents contaminants.

 

Els meus fills han anat a una escola unitària: molt pocs nens per aula i diversos cursos junts amb una mateixa mestra, han anat a dinar cada dia a casa. Sempre s' hi han desplaçat amb bicicleta.

 

No ho hi ha aglomeracions, no s'han de fer cues per tràmits. No posen multes d'aparcament ja que hi ha molt d'espai per aparcar.

Quan demanes hora pel metge sempre te la dónen al mateix dia.

 

És un entorn molt menys estressant que altres.

 

És un poble relativament tranquil en el que tot està molt més a prop. Crec que és tot un privilegi viure aquí.

 

 

 

 

ALGUNES DE LES COSES QUE VAIG NECESSITAR I QUE ENCARA NECESSITO

 

 

 

Com afectada que em sento cal que digui a l’entorn que m’envolta:

 

• Confieu en mi, això em dóna molta força.

• No dubteu mai de la voluntat que hi poso. Encara que vosaltres voldríeu més per tal d’arribar més ràpid a la recuperació “total”, tot necessita el seu temps i faig, esforçant-me, tot el que puc.

• Parleu-me a poc a poc i sobretot mireu-me a la cara.

• No us enfonseu perquè així no em feu costat.

• Parlem del que ens passa.

• Tingueu molta paciència amb mi, jo també en tinc amb vosaltres.

• Vaig més lenta que abans en parlar.També em cal més temps per processar la informació que rebo. Tingueu paciència en escoltar-me i també a l'hora de parlar-me.

• No us neguitegeu per la meva manca de memòria. A vegades no retinc prou bé la informació i no la capto, necessito que m'ho torneu a dir.

• Feu propostes, però si no us faig cas, no us enfadeu amb mi. Potser no és ara el moment. Si ho creieu convenient torneu-m’ho a demanar demà.

• Si alguna paraula no em surt, demaneu-me si m'estimo més que me la digueu o si prefereixo trobar-la jo sola. I depèn del que us digui feu el que correspon. Si estic impacient per trobar-la, us diré que me la digueu; i si em cal fer treballar més el meu cervell, us diré que espereu.

• No us preocupeu, no us entristiu. Animeu-me amb empatia.

• Tracteu-me amb "carinyo" i suavitat.

• Acompanyeu-me a les visites mèdiques, i a les proves; sobretot a les que em comuniquin els resultats.

• Feu-me sentir que m’enteneu, que em compreneu i digueu-me que ho faig molt bé. I que: “no sé què faria jo si estigués en el teu lloc i hagués de passar pel estàs passant”.

• Enteneu la meva pèrdua i el meu dol. Així jo també puc entendre la vostra. Jo abans no era així.

• Acepteu la meva tristesa i les ganes de plorar. Quan estigui molt trista no intenteu consolar-me demanant-me que no plori. Respecteu la meva tristor o plorem junts. Abraceu-me. Després de plorar sempre em trobo millor. És com una descàrrega que m'he de treure de sobre.

• Deixeu-me fer sola a veure si me’n surto. Però sempre aneu-me dient que esteu molt a prop per si necessito la vostra ajuda.

• Estimeu-me pel que sóc ara.

 

 

 

PELS LOGOPEDES COM A LOGOPEDA

 

 

Em semblava que la meva "obligació" era compartir amb tots vosaltres les meves vivències. Ara ja ho he fet i n'estic contenta. Crec que és important explicar el meu testimoni als professionals de la logopèdia com una experiència viscuda en una doble vessant: com a terapeuta que era i com a pacient que sóc.

 

 

Abans jo també treballava de logopeda i tenia pacients afàsics. Ara estic a l'altra banda. He passat per una afàsia expressiva. (motora transcortical) Ho he viscut. De la meva afàsia ja n'estic força recuperada. Ara em puc imaginar (però crec que no del tot) el que senten els pacients afàsics que no es recuperen tant, ni tant bé: no poder parlar, no poder triar la manera de dir les coses, sense poder entendre, sense poder opinar, fallar en la comunicació, no atrevir-se a parlar...

 

 

Ens cal pensar sempre que estem treballant amb pacients que són persones humanes, és a dir; que noten, senten, tenen esperança, tenen motius, sentiments i desitjos....que han d'aprendre a gestionar i sobretot que estan vius!!! i que pateixen: dol, pèrdua, frustració, angoixa, por, pànic... sentiments perfectament humans. Quan acaben les nostres visites, se'n van cap a casa on hi tenen la seva família, on s'hi passen moltes més hores que a la consulta de logopèdia. Ells i elles també tenen vida fora de les sessions. Els cal la nostra ajuda i la d'altres professionals. Tot i així, no en tindran mai prou.

 

 

Tinguem sempre present, i no ho oblidem mai, que estem treballant amb persones; amb persones sensibles, amb persones  humanes.

 

COM ESTIC ACTUALMENT 

 

Ja fa 7 anys que en varen operar. 

He millorat moltíssim de com parlava abans (poc després de la operació) a com parlo ara. 

-    Abans de la operació parlava molt ràpid, tenia moltes coses a dir. Ara he enlentit molt la fluència verbal, així tinc més temps per pensar. I no ho faig expressament; és que em surt així. Sóc més lenta en el processament, tant d'ejecució com de compresió. 
-    Quan tinc els pensaments clars elaboro correctament les frases.
-    Encara em costa defensar les meves idees, no tinc prou llenguatge per expressar ben bé el que penso. Dic la meva idea i ja està; em costa molt justificar-la.
-    Em costa decidir-me a parlar, sempre busco entorns familiars o de gent que ja em coneix i sap el que m'ha passat.
-    Abans m'atrevia a parlar en públic, ara no ho faig perquè tinc por de no fer-ho prou bé. No puc preveure com acabaré o si em fan una demanda, perquè m'he explicat malament, no poder trobar altres paraules més encertades. 
-    Quan parlo amb alguna persona que no em coneix i sé que ens allargarem parlant, començo informant del que m'ha passat, i així em sento més segura. Sé que si ho saben tindran més paciència per escoltar-me i em perdonaran els meus errors.
  

     
A vegades encara em pregunto :

Tota la vida m'hauré d'estar juntificant de com parlo?
Haurà de ser sempre així?
Sempre em sentiré insegura?
Fins quan durarà aquesta incertesa?

-    Abans d'establir una conversa sempre penso en el meu llenguatge i així em concentro per fer-ho millor. Estic una mica insegura i em cal fer aquest procés. Abans de la operació no em calia de passar per la conciència; engegava i ja està, com que no tenia dificultats en el llenguatge i sabia que ho faria bé, anava molt segura.
-    A vegades parlo a batzegades i no faig bé la prosòdia. Semblo disfèmica.
-    Molta gent em diu ara que transmeto pau i tranquil·litat. Serà aquest enlentiment en la meva manera de parlar?
-    Quan estic en una reunió o assemblea (si tothom em coneix perquè si no ja no parlo) aixeco el dit i quan tothom calla llavors parlo jo.
-    He après a fer servir molt més el llenguatge gestual per acompanyar al verbal.
-    Abans sabia com guanyar-me els nens, tenia habilitats per crear espectatives i posar-me'ls a "la butxaca". Ara no m'atreveixo. Una vegada un nen petit em va dir : per què parles així?
-    He perdut forces interessos i motivacions, la iniciativa que tenia abans ara em costa molt recuperar-la.
-    No retinc gaire les informacions, sobretot quan llegeixo el diari. Els noms de la gent que hi surt molt sovint no els recordo.
-    Segeixo tenint algun problema de memòria. Si vull recordar un fet, una situació o algun nom, he de fer un esforç conscient per tal d'amagatzemar-lo, interoritzar-lo per poder-hi accedir quan em cagui recordar-lo. He elaborar forces estratègies pero si no m'en recordo utilitza-les en els moments que em diuen alguna cosa per recordar, potser d'allò no n'en recordaré.

Situacions en les que el llenguatge empitjora:

-    Quan parlo de coses que m'afecten, sentiments que em preocupen.
-    Els vespres, quan estic cansada.
-    Quan estic en un ambient molt sorollós, o quan algú està parlant amb un altre, em costa molt concentar-me.
-    Em despista molt també la tele.
-    Quan parlo i sento que algú no m'escolta.
-    Quan m'agafen d'imprevist i no prevec la situació. M'ha passat ja un munt vegades, moltes vegades ha estat per telèfon, ja que si parlo amb la presència del meu interlocutor i m'encallo, sempre sóc més capaç de justificar-me.
-    Quan tinc molta pressa per explicar una cosa, no tinc temps per organitzar el discurs. A les hores m'encallo i no em surten les paraules. Llavors busco calma, respiro i ho torno a probar; i en general sempre em funciona.

El fet d'escriure m'ha ajudat  a trobar més habilitats verbals. Escriure et dona temps per pensar, per revisar, per tallar i enganxar...Formular les frases amb més adjectius, utilitzar més sinònims, he pogut fer servir més estratègies lingüístiques, ampiar el vocabulari...

Lleguir els meus escrits, m'ha ajudat també a recuperar la memòria de tot el que m'ha anat passant: recuperar totes les sensacions i vivències. Perquè si no les hagués escrit, ben segur, que de la meitat ja no m'enrecordaria.

  
Abans gaudia parlant, ara quan parlo pateixo. Aquest per a mi ha estat el gran canvi.

 

-    Actualment noto molt més la diferència, en mi, entre el verb SER i ESTAR. Jo sóc d'una manera però ara estic d'una altra manera. No m'acostumo a estar com estic i a no ser la que era.

 

 

LLIBRES QUE M’HAN AJUDAT

 

 

 

Un ataque de lucidez. De Jill B. Taylor

 

Vostè pot sanar la seva vida. De Louise Halle

 

Martes con mi viejo professor. Sobre el darrers mesos de vida de Morrei Schwartz, de Mitch Albom

 

Anti càncer. Del Dr. David Servan-Schereiber

 

El silenci. De Gaspar Hernández.

 

Alta sensibilitat. De Isabel Palomeque

 

 

 

I altres articles de diaris i revistes escrits per persones que també pateixen diverses malalties on expliquen com s'ho fan per ensortirse’n.

 

 

 

Montserrat Massana  i Molera

 

Logopeda

Argelaguer 

 

 

 

 

AGRAÏMENTS

 

 

Et dedico tot aquest document, Marisa, per tot el que m’has ensenyat i m’has ajudat

 

Estic molt agraïda a tots els que m’heu donat suport i heu confiat en mi.

 

Al meu home i pare dels meus estimats fills: Francesc, als meus fills: Joan, Alba, Genís i Eloi, als meus pares, germanes i germans, als meus sogres, cunyats i cunyades, nebots i nebodes. A tota la família sencera.

 

A les meves amigues de tota la vida, pel temps que m’han dedicat i les passejades que hem fet.

 

Als meus amics d’aventures diverses, pels records que hem compartit.

 

Als amics músics i companys que sempre han amanit amb cants i música les festes.

 

A tota la gent de Mèxic, pel seu suport des de la distància.

 

A totes les amigues i col·legues logopedes que, amb les seves propostes, exercicis i material m’han ajudat a la rehabilitació del llenguatge: Mercè Casanovas, Marta Güell, Marta Renom, Maria Puyuelo, Anna Vila.

 

A les excel·lents logopedes deixebles del Sr. Josep Guixà, per les seves visites, trucades, correus, flors, sempre al meu costat....: Maru Boquet, Mercè Mumbardó, Montse Artal, Olga Pérez, Mónica Ballester, Montse Diez.

 

A la meva “superneuropsicòloga” Maite Garolera que m’ha anat seguint i m’ha donar les explicacions reals i totalment entenedores de tot el que em passa, amb un criteri molt professional.

 

Al doctor Josep M. Vendrell, pel seu interès com a metge, neuròleg i afasiòleg.

 

A la Montserrat Martinell, pels seus bons consells i comentaris tan professionals.

 

A la Marta Mauri, amiga, mare dels amics dels meus fills, companya i metge, per totes les explicacions que m’ha donar i per les paraules que m’ha dit.

 

A la M. Antònia Serrabona i l’Ester Jaume, les seves sessions m'han ajudat molt.

 

A la Margarita Ros, pels quadres i escrits de la seves fantàstiques exposicions.

 

A tot l’equip de neurocirurgia de l’Hospital de Bellvitge: al cirurgià que em va operar Dr. Gerard Plans, la neuropsicòloga Montserrat Juncadella, a la infermera Esperança Fàbregas, a la logopeda Carme Majors, al cap de servei Dr. Acebes.

 

Al Dr. Fuentes, ràdio-oncòleg, que m’ha fet el seguiment a l’Hospital Trueta de Girona.

 

A l’Elena Pujol i a la Judit Sánchez, pels seus programes informàtics de Feskits.

 

A tota la gent de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, especialment a tot l’equip de rehabilitació i logopèdia, al gerent Carles Puig, a la cap mèdica Fina Felisart; a la Roser Caparrós per les seves vivències, a la Carme Cunillera per la seva professionalitat, a la Mati Mora pels seus somriures tan afables i les seves paraules, a la Marta Linares, neuropsicóloga de l’hospital pel seu interès i els seus comentaris, a la Rosa Serrat per les seves atencions i experiència, en Jesús Vyetes el psico-oncòleg per la seva experiència, per la seva humanitat i per escoltar-me les meves pors amb interès.

 

Als meus ex-pacients, animats a inscriure’ns a la Associació d’Afàsics i fer una “sucursal” garrotxina.

 

A la Laura Pujol i a l’Anna Font que pateixen situacions similars a la meva, per la seva perseverància i constància.

 

A tota la gent que m’ha felicitat pel “Relat d’una vivència” publicat a la Revista del Col·legi de Logopedes de Catalunya, del febrer 2009. i pel suport rebut de part del CLC.

 

 

Als nous lligams que m’han sorgit arrel de la malaltia; al grup de suport de Tortellà: Nuri, Montserrat, Joana, Dolors, Susanna, Carme, Benita, Xico, pels seus testimonis i perquè hem de donar “molta guerra, de la bona”. A la Marisa i a la seva família, en especial a la seva mare, i a les seves amigues i amics, al psicòleg Jesús Vieytes, a la Francina Bassó entre tants d’altres.

 

 

A la Núria Bonet, perquè va ser ella que em va suggerir escriure aquest text.

 

Gràcies moltes a totes i a tots